Article d'opinió d'Eduard Jener.
Proposo una marató de la riquesa
Desprès de l’èxit assolit per la Marató de la pobresa organitzada per TV3 i que, quan va tancar l’emissió el diumenge per la nit, havia recaptat 4.060.000 euros, crec que ha arribat el moment de fer una Marató de la riquesa, és a dir, per la pobra gent rica que és una minoria i que, com sempre passa amb aquestes coses, està discriminada.
Els diaris, les televisions, la xarxa digital ens diu que cada dia hi ha més pobres i que, pel que sembla, cada vegada serem més. De fet aquesta Marató de la pobresa ha servit perquè els menys pobres hagin donat diners pels més pobres. Gent de bona voluntat que expressa la seva solidaritat per aquells que entenen que tenen més problemes que ells mateixos. La solidaritat, diu Eduardo Galeano, és un sentiment horitzontal. La caritat és vertical. Un proverbi africà diu que el que dóna està sempre per sobre de la mà que rep. Jo, quan vaig saber que s’organitzava aquesta Marató, vaig tornar a la meva infantesa recordant les senyores del “Auxilio Social”, una organització muntada per la Falange en els primers anys de la postguerra espanyola.
Voldria entendre els que organitzen aquests actes, i entendre els que hi participen, i entendre les emocions que això desferma, però estic indignat, fastiguejat, emprenyat i, per tot això, probablement sóc injust. Però deixeu-me dir que és increïble acceptar que Caixabank sigui una de les empreses, sí, sí empresa, negoci, no la nostra caixa, que patrocina aquest acte col.lectiu de solidaritat i simultàniament té a milers de jubilats amb els seus estalvis segrestats i aquí no passa res.
Els quatre milions d’euros, que probablement arribaran a cinc o sis, són el xocolata del lloro (com deia Dolos Vilarasau) comparat amb el frau fiscal de 6.000 milions de la família Botín (2.000 només del president del Santander), causa arxivada per l’Audiencia Nacional, desprès dels 200 milions que va avançar aquest individu. Com és irrisori comparat amb els 23.000 milions que costarà el forat de Bankia, com és ridícul comparat amb els 10 milions a l’any de sou que cobra el senyor Brufau de Repsol.
Jo faria una Marató de la riquesa. Primer un partit de futbol entre banquers vs. Polítics. A una banda Botín, Nin, Alfredo Saénz, etc. i a l’altre Jaume Matas, Francisco Camps o l’estimat Fabra de Castelló. Ni hi ha tants d’aquesta mena que es podrien fer diferents equips. Desprès un concert: Julio Iglesias, Montserrat Caballé, Alejandro Sanz i molts altres que no paguen els impostos a Espanya. Una tercera part amb monòlegs que podrien ser molt divertits i alliçonadors per la joventut. Començaria amb Félix Millet, desprès tenim senadors, expresidents de l’Estat o de les diferents autonomies que ara cobren dos sous, exministres que fan de consellers d’empreses que quan eren ministres no veien què feien, o el simpàtic Pedro Almodòvar partícip d’una SICAV que només paga un 1% quan retira interessos, i així una tirallonga que no se l’acaba ni Déu.
Els diners recaptats, que haurien de ser pagats només per a rics, anirien a una caixa ben gran i la portarien a la Conferència Episcopal per cremar-la com encens davant d’una imatge que caldria fer altra vegada, aquella que ens explica la Bíblia, la del vedell d’or del Llibre del Èxode. I, acabada la cerimònia, em despertaria del malson.
Proposo una marató de la riquesa
Desprès de l’èxit assolit per la Marató de la pobresa organitzada per TV3 i que, quan va tancar l’emissió el diumenge per la nit, havia recaptat 4.060.000 euros, crec que ha arribat el moment de fer una Marató de la riquesa, és a dir, per la pobra gent rica que és una minoria i que, com sempre passa amb aquestes coses, està discriminada.
Els diaris, les televisions, la xarxa digital ens diu que cada dia hi ha més pobres i que, pel que sembla, cada vegada serem més. De fet aquesta Marató de la pobresa ha servit perquè els menys pobres hagin donat diners pels més pobres. Gent de bona voluntat que expressa la seva solidaritat per aquells que entenen que tenen més problemes que ells mateixos. La solidaritat, diu Eduardo Galeano, és un sentiment horitzontal. La caritat és vertical. Un proverbi africà diu que el que dóna està sempre per sobre de la mà que rep. Jo, quan vaig saber que s’organitzava aquesta Marató, vaig tornar a la meva infantesa recordant les senyores del “Auxilio Social”, una organització muntada per la Falange en els primers anys de la postguerra espanyola.
Voldria entendre els que organitzen aquests actes, i entendre els que hi participen, i entendre les emocions que això desferma, però estic indignat, fastiguejat, emprenyat i, per tot això, probablement sóc injust. Però deixeu-me dir que és increïble acceptar que Caixabank sigui una de les empreses, sí, sí empresa, negoci, no la nostra caixa, que patrocina aquest acte col.lectiu de solidaritat i simultàniament té a milers de jubilats amb els seus estalvis segrestats i aquí no passa res.
Els quatre milions d’euros, que probablement arribaran a cinc o sis, són el xocolata del lloro (com deia Dolos Vilarasau) comparat amb el frau fiscal de 6.000 milions de la família Botín (2.000 només del president del Santander), causa arxivada per l’Audiencia Nacional, desprès dels 200 milions que va avançar aquest individu. Com és irrisori comparat amb els 23.000 milions que costarà el forat de Bankia, com és ridícul comparat amb els 10 milions a l’any de sou que cobra el senyor Brufau de Repsol.
Jo faria una Marató de la riquesa. Primer un partit de futbol entre banquers vs. Polítics. A una banda Botín, Nin, Alfredo Saénz, etc. i a l’altre Jaume Matas, Francisco Camps o l’estimat Fabra de Castelló. Ni hi ha tants d’aquesta mena que es podrien fer diferents equips. Desprès un concert: Julio Iglesias, Montserrat Caballé, Alejandro Sanz i molts altres que no paguen els impostos a Espanya. Una tercera part amb monòlegs que podrien ser molt divertits i alliçonadors per la joventut. Començaria amb Félix Millet, desprès tenim senadors, expresidents de l’Estat o de les diferents autonomies que ara cobren dos sous, exministres que fan de consellers d’empreses que quan eren ministres no veien què feien, o el simpàtic Pedro Almodòvar partícip d’una SICAV que només paga un 1% quan retira interessos, i així una tirallonga que no se l’acaba ni Déu.
Els diners recaptats, que haurien de ser pagats només per a rics, anirien a una caixa ben gran i la portarien a la Conferència Episcopal per cremar-la com encens davant d’una imatge que caldria fer altra vegada, aquella que ens explica la Bíblia, la del vedell d’or del Llibre del Èxode. I, acabada la cerimònia, em despertaria del malson.
1 comentario:
Que paisa familia !!! NOsotros bien, por el pueblo !!! Te llamo un día de estos. Si puedes pasame el fijo. Un abrazo a todos.
Publicar un comentario